Què és exactament la diglòssia?
Quan dos idiomes són usats amb valor social diferent, un es fa servir per a funcions formals, generalment en l’ús escrit, i l’altre, es fa servir per a funcions informals, bàsicament orals.
Una mica d'explicació.El primer que va definir diglòssia fou A. Ferguson, qui va dir: “[...] situació lingüística relativament estable en què, a més dels dialectes d’una llengua, hi ha una varietat superposada molt divergent, molt estandarditzada, emprada en la literatura i l’escola, però que ningú no empra com a llengua de conversa ordinària”. En aquesta definició parlaríem de diglòssia interna. Quan llengua és emprada per a funcions formals i estàndard; aquesta llengua de prestigi anomenada llengua A (alta). L’altra llengua, la pròpia, s'empra en situacions informals i s'anomena llengua B (baixa). Aquest seria el cas de diglòssia externa. Hi han quatre tipus de situació lingüística:
1. Diglòssia i bilingüisme: En una societat saben expressar-se en dues llengües i les fan servir en funcions diferents. Com per exemple a Paraguai, on la llengua A és el castellà i la B el guaraní.
2. Diglòssia sense bilingüisme: En una societat on els membres d'una classe introdueixen una llengua que nomes coneixen els membres d'aquest grup. Com per exemple, a Rússia abans de la primera guerra mundial l'aristocràcia parlava francès, però la resta del poble només rus.
3. Bilingüisme sense diglòssia: En una societat on els individus aprenen una segona llengua per pròpia voluntat. No incideix en els usos lingüístics de la llengua pròpia.
Als Països Catalans va ser Rafael L. Ninyoles qui va introduir el concepte de diglòssia, en el sentit de diglòssia externa. Des de llavors es va considerar com una comunitat amb diglòssia. Però amb el temps ha canviat. El català durant el segle XX va tenir una situació de diglòssia, però avui en dia ja no. El català es una llengua oficial, i encara que amb matisos, llengua de prestigi en àmbits formals.
En una segona fase, es produí una diglòssia prèvia al bilingüisme, que havia de deixar terreny per a la bilingüització de la població autòctona. Aquesta fase intermèdia fou reportada molt gràficament per Vicent Serra Orvay en la seva comunicació al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana al 1906. Ell afirmava que la gent tenia el costum de dir els noms en castellà.
A l'època franquista, la diglòssia interna es generalitza a les illes Pitiüses, on només se'n situava fora un nucli reduït de resistència cultural. Amb la incorporació del català a l'ensenyament, als mitjans de comunicació i a l'ús oficial, la diglòssia deixa de ser un fenomen socialment generalitzat per passar a constituir un fenomen individual.
En las situacions de diglòssia juga un paper molt decisiu el prestigi i coneixement lingüístic així com realitats polític-socials determinades. En la diglòssia, la distribució del dos sistemes de contacte, segons l'àmbit o situació social concreta (dominació, imposició política, restricció o prestigi), es desigual.
Mounin defineix diglòssia com “bilingüisme generalitzat en una comunitat lingüística” i com “una situació en la qual l'ús de cada una de las llengües coexistents es limita a una determinada circumstancia particular de la vida: com per exemple el francès a grans zones d'Àfrica.
Procés de substitució en cas de diglòssia.1. Etapa inicial:
La llengua extrangera entra en la regió per a poder ocupar determinats usus de la llengua que fins ara, només ho feia una llengua.
2. Procés de bilingüització
Durant l’etapa, aquest procés és el més llarg i prolongat i es produeixen unas regularitats determinades:
-Socials: les classes altes sempre són les primeres en adaptar-se a la segona llengua.
-Espacials: les ciutats s’acostumen més rapides que el camp.
-Funcionals: es farà servir primer de tot per l’ús formal i la llengua dominada serà feta servir per a l’ús coloquial.
-Edat: en les generacions joves els hi costarà menys acostumbrar-se que a les generacions velles.
-Sexe: els homes triguen menys en bilingüitzar-se que les dones.
3. Procés de monolingüització en al llengua dominant
Quines són les causes per a que hi hagi diglòssia?-Històric: depenent de la història, es pot retrobar amb l’idioma antic
-Lingüístic: si per motius, una llengua agafa paraules d’un altre idioma
-Sociològic: depenent de les persones que hi hagin i de les tendències de cadascú.-Polític: en el cas en que el que mani en el país o regió vulgui imposar una llengua a la força
